Podríem estar d’acord si afirmem que Catalunya és un territori que ha aconseguit posicionar-se com un referent estatal, europeu i, si s’escau, internacional en l’àmbit del futbol.

Segons l’informe del Consejo superior de Deportes de 2016, Catalunya disposa de 164.572 llicències federatives per al futbol respecte d’un total de 942.674 llicències en el conjunt de l’estat. És a dir, el 17,45 % de les llicències federatives vinculades al futbol estan presents a Catalunya. Gairebé una de cada cinc. Tenim clar que a Catalunya es juga a futbol o, com a mínim, que es paga la quota federativa per fer-ho.

La Federació Catalana de Futbol, organisme que empara el desenvolupament del futbol dins el territori, ha aconseguit dotar l’increment de la massa social que juga amb una representació equivalent d’entrenadors. Amb jugadors, entrenadors i clubs, doncs, s’ha estructurat un sistema de competició vertical (per a tots els grups d’edat) que no es pot equiparar a cap altre dins l’estat, però tampoc a Europa o en el marc internacional.

La consecució d’aquest escenari és complexa d’explicar però, a grans trets, atén a la història del país, la cultura de l’esport, la geografia del territori i accessibilitat per a la pràctica així com el medi o el volum d’instal·lacions esportives disponibles. Secundàriament, les condicions sòcio-econòmiques dels països desenvolupats també incentiven el creixement d’indústries o sectors relacionats amb l’oci o el lleure.

D’una manera genèrica, aquest és el medi de cultiu amb el qual s’obtenen els casos d’èxit o  de referència del nostre futbol. Tant de jugadors, entrenadors, àrbitres, clubs, institucions o empreses. En surten perquè en tenim. I en tenim pel què som i per les condicions on vivim.

És evident que a Catalunya hi ha plataformes més professionalitzades i amb més recursos que, eventualment, poden arribar a monopolitzar la paraula èxit. Però, si s’agafa perspectiva, ràpidament s’entén que no és el qui sinó el com l’element clau per entendre perquè Catalunya és un model pel que fa a la productivitat del futbol.

En la situació actual d’interrelació de mercats, on les distàncies comercials s’escurcen, sobretot les de màrqueting del producte, neixen les condicions idònies per a l’exportació. Si atenem a que només s’exporta allò que es pot moure, veurem com jugadors i entrenadors són els actius més fàcilment transferibles. Tot això ens permet explicar o ressaltar la importància d’entendre que la consecució de qualsevol objectiu professional a l’estranger ha d’atendre a les característiques pròpies del destí o als factors estructurals presents en relació a la indústria del futbol. En la comparativa de les causes estructurals que afecten al desenvolupament del futbol a Catalunya i la disponibilitat d’aquests recursos a l’estranger en podem treure una idea, des d’un punt de vista de gestió esportiva, sobre si l’activitat en la que ens iniciem té probabilitats d’èxit.

La internacionalització de la causa, ha de permetre proveir als futurs jugadors, entrenadors i empreses catalanes a l’estranger amb les eines necessàries per aterrar de la millor manera possible al nou escenari. I la primera de totes, abans que qualsevol dels conceptes tècnics, tàctics o de joc col·lectiu, ha de ser entendre quina és l’organització del futbol allà on sigui. L’anàlisi en profunditat de l’estructura federativa i els seus organismes subsidiaris d’àmbit estatal o provincial, així com la comprensió de la naturalesa dels clubs que hi habiten o els factors culturals que afecten als qui juguen són peces essencials per veure si tot el que tenim a casa també pot existir a fora.

Amb tot, doncs, qualsevol empresa futbolística que es vulgui iniciar a l’estranger ha de disposar d’experiència professional rellevant en el país de destí o, per defecte, de partners locals de confiança que puguin moldejar la visió empresarial inicial amb l’estratègia real final.